L'esperit va sorgir entre la foscor com si fos una estrella plena de llum, deixant una claror forta, en forma de petites llumetes, com si d'un estel fugaç es tractes.
En aquells instants va abraçar l'ànima com si fos la darrera vegada que pogués fer aquest gest tant simple i a la vegada tant significatiu.
L'esperit i l'ànima es van enllaçar i van ser transportats a un record llunyà de les antigues trobades que van ésser plenes d'amor i de disbauxa.
Ara, passat el temps, son més assossegades i plenes de dolçor, més espirituals, i el camí és va obrir plàcid cap a una eternitat plena de felicitat per sempre.
Carme Vila
