La Vía Làctea mostrava la seva cua blanquinosa i les estrelles com petits diamants en un negríssim firmament sense lluna. Ho estavem mirant des del terrat d'una casa vella poble on no entrava cap llum i és podia gaudir de la nevol·losa que desprenien totes aquelles estrelles.
Devia ser entre l'una i les dues de la matinada d'una nit d'acabament d'estiu; quan els dies son clars i sense núvols; l'espectacle era marevellós. Estavem relaxads però de sobte vem escoltar un gran soroll, més ben dit, la casa va tremolar i com que des del terrat no es veia res, vem començar a baixar al carrer. Primer per un tros d'escala dreta com si fos de un galliner que ens deixava a l'habitació i després tota la resta de graons cada un d'una alçaria diferent, fins arribar al carrer i ens vem trobar amb tots els veïns espergorits amb pijama.
El carrer estaba ple d'una pols blanca i tot de deixalles i trosos de parets, teules i bigues, ja que tres cases més avall habia caigut. La casa, que ja feia temps que es trobava en ruïna però que ningú feia res per enderrocarla, finalment va dir prou.
La nit prometia amb l'espectacle de la Vía Làctea, però només van aconseguir un Gran ensurt.
